Quan al 2004, el Gerard va conèixer els aconteixements, no es podia creure que fins llavors no s’haguessin conegut.

Tothom reconeix la crisis dels míssils  com una de les de màxima tensió de la Guerra Freda i que l’escalada de confrontació entre les dues potencies va arribar al límit, però fins al 2004 no es va saber que un submarí armat amb un torpede nuclear hagués estat a punt de disparar-lo.

El Gerard es va sobtar que no hi hagués cap reconeixement cap a Vasili Arkhipov i el seu “Niet”, així que va escriure una carta a El Periódico i després va emprendre una tasca titànica de recerca de documents, notícies, articles i sobretot dels recentment arxius desclassificats de la CIA per entendre-ho.

IMG_2873
El Gerard i la Montserrat a casa de l’Olga

Fins i tot va anar a Moscou, a portar flors a la seva tomba i trobar la seva vídua, Olga Arkhipova, a Moscou per parlar amb ella i conèixer de primera mà la feta de Vasili Arkhipov.

Reportatge de la Televisió Russa REN-TV:

Entrevista a Olga Arkhipova i Reflexions:

(podeu trobar també la versió en català)
El Gerard Salvat ha recollit la història, els precedents i les seves reflexions sobre la estupidesa humana en un llibre dedicat a aquest home que ens va salvar a tots:

“Niet, El NO de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida…(i la teva)”

Campanya per un carrer amb el nom de Vasili Arkhipov
Però això no és suficient,  continua, creiem que en Vasili Arkhipov, necessitat d’un major reconeixement i per tant hem iniciat una campanya a Change.org per tal que les ciutats li dediquin noms de places o carrers. Podeu creure que a data d’avui (5/3/2017) no hi ha cap carrer al món que porti el nom d’aquell que ens va salvar?

Reconeixement per part del Future Life Institute
“55 anys després de prevenir l’atac nuclear, Arkhipov rep el premi Future of Life per part de l’organització Future Life Institute”

El Premi Future of Life pretén reconèixer i premiar els qui prenen mesures excepcionals per salvaguardar el futur col·lectiu de la humanitat. “Vasili Arkhipov és sens dubte la persona més important de la història moderna, gràcies a la qual el 27 d’octubre de 2017 no és el 55è aniversari de l’inici de la Tercera Guerra Mundial”, diu el president de Future Life Institute, Max Tegmark.
El premi també pretén fomentar un diàleg sobre els creixents riscos existencials que afronta la humanitat i les persones que treballen per mitigar-les.

Veure la notícia: https://futureoflife.org/2017/10/27/55-years-preventing-nuclear-attack-arkhipov-honored-inaugural-future-life-award/

LA CONTRAPORTADA DEL LLIBRE: AL CAP DE CINQUANTA-QUATRE ANYS
crec que ja toca que se sàpiguen, amb tot el detall que només un llibre pot aplegar, uns fets que convergiren en un moment breu del temps i en un espai fosc i brut del planeta però que condicionaren, no solament un o un altre futur més o menys bo o dolent per a l’espècie humana sinó la seva pròpia existència. No una manera o una altra d’entendre la història sinó la seva mateixa continuïtat.
Tampoc tenien res de particular els protagonistes. Ni eren dirigents de grans superpotències, ni ministres, ni generals sinó només uns senzills comandaments entremitjos de la maquinària militar soviètica. Potser per això no es mereixien que se’n parlés ni per a bé ni per a mal durant tots aquests anys. Total prémer o no un botonet de color vermell que hauria iniciat la Primera i Última Guerra Nuclear…
Per això aquest llibre, per això gairebé tretze anys de tenir-ho en ment i quasi cinc de exhaustiva investigació del perquè hi havia aquell botó vermell aquell 27 d’octubre de 1962 en un submarí soviètic a 300m de profunditat en el Mar dels Sargassos… Del perquè la tripulació s’hi desmaiava ofegada de calor i d’aire viciat, assedegats, deshidratats, esglaiats per les explosions de les cargues de profunditat que, sense treva els llençaven, ara l’un ara l’altre, els catorze vaixells americans que els perseguien… I del perquè el capità ja tenia el dit mitger sobre el botó.
I llavors Vasili Arkhipov va dir «Niet».

Anuncis