El punt àlgid de la crisi i la decisiva actuació de Vasili Arkhipov

El 27 d’octubre de 1962, un grup d’onze destructors i el portaavions USS Randolph van localitzar el submarí B-59 en la zona de quarantena. Tot i esser en aigües internacionals, els nord-americans van començar a llençar-li granades i càrregues de profunditat, explosius destinats a obligar-lo a sortir a la superfície. L’agosarada i provocadora actitud dels americans era fruit del desconeixement que en aquells submarins, que en el seu equipament de sèrie porten 22 torpedes amb càrrega convencional, els soviètics li havien substituït la carga normal per per un cap nuclear, com ja hem vist.

Per altra part els comandaments dels submarins no havien tingut cap contacte des de Moscou durant diversos dies i la tripulació havia hagut de sintonitzar emissores de ràdio dels Estats Units i de Cuba per a fer-se càrrec de la gravetat de la situació i de que la guerra es podria declarar d’un moment a l’altre. Al cap de més de vint hores d’assetjament i persecució l’extenuat capità del submarí, Valentí Grigorievitch Savitsky, es va pensar que la guerra ja devia haver començat i que ells no ho havien pogut saber després de tantes hores submergits i sense connexió ni a las ràdios veïnes ni a les autoritats de Moscou i volia llançar l’arma especial (així l’hi deien) contra els seus perseguidors.

Com en els altres submarins de la flotilla, les instruccions rebudes en el moment de l’embarcament eren que en absència de la possibilitat de connectar amb Moscou, l’acord unànime dels tres oficials superiors de la nau permetria el llançament nuclear. El capità Valentí Savitsky, l’oficial polític Ivan Semonovich Maslennikov i el capità Vasili Arkhipov haurien bastat. Els dos primers hi estaven d’acord però Arkhipov, que tot i que tenia la mateixa gradació que Savitsky estava per sobre seu pel càrrec que ostentava de Comandant del Quarter, no solament va ser rotund en la seu «Niet» a secundar l’atac nuclear, sinó que va ordenar que el submarí emergís immediatament i que esperessin ordres de Moscou.

Segons l’autor Edward Wilson, la reputació que Arkhipov havia guanyat per la seva conducta exemplar en el submarí nuclear K-19, que hem citat abans, també va ajudar a fer prevaler la seva opinió. Arkhipov, segons aquest, més aviat va persuadir, va fer entrar en raó a un sobreexcitat (amb prou motius) Savitsky. També, segons Olga Arkhipova, la seva experiència dramàtica, amb aquells nois agonitzant als seus braços, havia condicionat que no pogués contribuir a que allò mateix es produís a nivell planetari.

Així, efectivament, va evitar la guerra nuclear que sense cap mena de dubte s’hauria iniciat donada l’extrema tensió en l’EXCOMM, (El Comitè Executiu nomenat per Kennedy per afrontar la Crisi) per motiu de diversos fets nefastos que s’havien produït durant les darreres hores i que no s’havia acomplert el que prèviament s’havia acordat. El més greu l’abatiment de l’U-2 del Capità Anderson i la mort d’aquest per un coet SAM disparat des de Cuba i no haver pres les represàlies pertinents. Els membres més reaccionaris de l’EXCOMM, els anomenats, «falcons» estaven arribant al límit de la seva paciència amb Kennedy.

ST-A26-25-62
EXCOMM: Executive Committee of the National Security Council

Malgrat tot això, immediatament després de tornar a Rússia, els oficials de la flotilla de submarins es van haver d’enfrontar als renys i reprensions dels seus superiors. Cridats a Moscou, cada capità va haver de presentar un informe dels esdeveniments durant la missió directament al ministre de Defensa, Andrei Grechko, que presidia l’acte. El problema era que s’havien deixat humiliar per l’Armada americana que els havia obligat a sortir a superfície i l’excusa de que ho fessin per a poder respirar no era suficient. Un almirall els va arribar a dir: “Més hauria valgut que us haguéssiu enfonsat amb el vostre vaixell”.  Un oficial fins i tot va contar la reacció violenta de Grechko, dient que quan es va assabentar que van ser submarins dièsel els que van anar a Cuba enlloc dels nuclears, com ell es pensava, es va treure les ulleres, les van colpejar contra la taula i les trencà en mil bocins. Després d’això abandonaria la sala de forma abrupta”. Olga, l’esposa de Arkhipov, ens diu en la nostra entrevista que finalment va ser el Ministre de Marina Gorshkow qui va resoldre la situació dient que ell mateix es faria càrrec d’aquells mariners i d’aplicar-los el que es mereixessin. Olga Arkhipova ens afegeix que el Ministre els va donar suport i els va ajudar ja que era l’únic que va comprendre la situació.

El 2002, amb motiu de la Conferencia de l’Havana, el comandant retirat Vadim Pavlovich Orlov, oficial de comunicacions al B-59 en aquells moments, va confirmar que els submarins portaven torpedes nuclears, («detall» que havia restat absolutament ignorat fins feia un parell d’anys) i que Arkhipov era qui havia impedit que en el seu submarí aquest dispositiu s’hagués disparat. Orlov, però, va presentar els esdeveniments de manera menys dramàtica, dient que el capità Savitsky va perdre els estreps però que, finalment, es va calmar.

Quan intervingué en la Conferència de l’Havana d’octubre de 2002, Robert McNamara, que havia estat Ministre de Defensa dels Estats Units quaranta anys abans, ho va resumir dient: “Ens acostàrem molt a prop” de la guerra nuclear, “més a prop del que sabíem en aquells moments”. Schlesinger Jr, assessor de John F. Kennedy i reconegut historiador, va continuar dient: “Aquest no va ser només el moment més perillós de la Guerra Freda, sinó el moment més perillós de la història humana”.